Mary Poppins... la mare que els va parir, què bons!

Per fi vaig poder veure els 'Mary Poppins' en directe, després d'arribar tard un parell de cops i sentir algunes de les històries més inversemblants que algú m'ha pogut explicar sobre un grup de música. Va ser a Llançà just abans de veure els ja coneguts com els 'Beatles' de la festa major, els Di-versiones.

Com li vaig sentir a un amic mentre quedàvem absolutament embadalits davant la oferta dels Mary Poppins, 'hi ha una fina línia que separa els farsants dels genis'. No crec que els Mary Poppins hagin traspassat aquesta franja en cap de les dues vessants però sí crec que si van cap a algun costat serà, definitivament, la dels genis. Ho vaig decidir tot just després de sentir com la senyora del meu costat cridava: 'fuera, fuera!'. Ho vaig veure clar. Qualsevol que pugi a un escenari a oferir coses diferents i, sobretot, tant xocants, sense ser feridors ni estúpids, sinó amb aquesta vocació d'entretenir i donar alegria, mereix tot el meu respecte.
Mary Poppins empra un estil basat en l'estupor i fuig de l'humor anglès o la ironia fina. I gairebé s'agraeix.
Només caldria que sonessin una mica més polits però tampoc els podem jutjar gràcies a la terrible feina dels tècnics que els van acompanyar aquella nit. El vestit de 'sumo' que en Roger es va calçar en una inoblidable cançó-homenatge al Japó no va fer que oblidéssim el malament que estava sonant tot plegat.
Em declaro fan incondicional des de ja... i jo sóc molt poc donat a acceptar aquest tipus de proposta... No us els perdeu, collons!