No us ho perdeu, companys! Adquiriu el disc on toca un dels vostres polemistes més estimat. En Jair Domínguez, autor del que serà el vostre proper llibre de capçalera, 'Jesucrist era marica', intervé de forma decisiva en la gravació d'aquest disc (o fa algun solo, ara no ho sé...). No us preocupeu ni de que va el disc, ni com sona, ni qui cony és aquest tal Robert Molina: Un fan de veritat no pot deixar passar aquesta oportunitat!!!
O a la web: www.robertmolina.es on podreu entrar i cagar-vos en la puta mare (no literalment) del gordo aquest, però no sense comprar abans el disc!!! Això seria de mal gust.
(Gràcies a en Jair per permetre aquest post estúpid...)
Aquí el veieu. Resulta que Pepe, el defensa del Madrid, te temps entre linxar a Casquero, lliga, copa i Champions per gravar discos de 'ragatón'. Aquí el podeu veure amb un dels 4 Grammies Latinos que va guanyar ahir!
Parlo a toro passat, no per por sinó per mandra. Avui m'he aixecat i he recordat quan ens trucaven per tocar a l' Acústica a canvi de, com a molt, un entrepà abans de l' actuació, que per sistema era a la plaça de les patates, lloc tant entranyable com poc concorregut els dies de concert. Ara ja no ens truquen... I comprovo com any rera any els grups o els artistes empordanesos acaben relegats a les pitjors hores, dels pitjors dies de l' Acústica i, evidentment, cobren els catxés més baixos... Hi ha qui em pot dir que és lògic, ja que no atreuen a la gent i per tant els beneficis d'aquella nit són una puta merda. Tots sabem que hi ha milers de maneres de fer que això quedi contrarestat com per exemple incloure sempre de teloner un grup local abans del concert d'una de les 'estrelles' de la nit. Estrelles va entre cometes, perquè si les estrelles són la 'Berta' (a la que no li nego talent, escolti...) o un Josep/Adrià Puntí més a l'altre barri que al món dels mortals (que vaig tenir la desgràcia de no presenciar) anem ben arreglats. I la cosa és que l'èxit és desbordant. Els carrers i places de la capital de l' Empordà (sí, Bisbalencs, he dit Empordà, ni alt ni baix...) són farcits de hippies merdosos que de dia reclamen l'autodeterminació i de nit, birra en mà, els sua un ou si els paios que toquen són de 'Barna' (accent pijo 'on') o de Vilajuïga. A mi tampoc m'importaria si els músics locals tinguessin el mateix tracte que els demés. M'he afartat d'escoltar col·legues que han rebut ofertes lamentables per tocar, cosa que a tots ens il·lusiona sobremanera, mentre al seu darrera o a la plaça del costat, més gran i, per tant més rentable, toquen uns indesitjables que fan merda però cobren com si ens regalessin or en forma de d'acords menors i veus flàccides. Mentrestant, l'Ajuntament i l'Organització s'omplen la boca (aquest any no tant, diria) amb el pressupost destinat a aquest magnífic festival. Festival que ha perdut alguns dels seus valors, com dedicar-se a la música en format acústic. Tot i això el festival segueix amb la seva bonica tradició de ningunejar als músics locals. L'Únic encert d'aquest any ha estat servir-se del claustre del Muntaner per alguns dels concerts més interessants d'enguany que, per cert, ara són de pagament. La gent de l' Institut, segur que plens de bona voluntat, ha estat convenientment enganyada per l' Organització del festival, potser embadalits davant la possibilitat de tornar a ser punt referencial de la societat empordanesa. L'any que ve potser haurien d'incloure una clàusula que obligués a dur algun músic empordanès (sense anar drogat mentre fa de comparsa d'en Puntí, si pot ser...) al bonic entorn del pati per alguna cosa més que fer-se l'snob assenyalant quant d'artista encara té el bo de l' Adrià o ressenyant l'entranyabilitat (això existeix?) de Marc Parrot.
Deixeu-me dir, doncs, amb tota la cura que sigui possible, el que penso d'aquesta gent: Bastards! Maleïts Bastards... Hauríeu de ser arrasats com la biblioteca d'Alexandria per una turba de 'moteros' empordanesos borratxos i assedegats de 'modernillus'.
Us he de fer una confessió. Jo sempre he volgut ser jugador de futbol. El meu somni era ser ric, 'cachas' i estar envoltat de 'pajarraques' que diguin que sí a tots els meus desitjos. Bé, tot això ja ho tinc,però sempre tindré l'espina de no haver estat jugador professional de futbol.
El meu major impediment ha estat ser un gordo de merda però vist el que us explicaré ara, encara em queda alguna esperança. Així que sortint d'aquí aniré a fer les proves per entrar a la Masia.
Diego Armando Maradona:
És que quan parles de Déu li has de dir el nom complert. No destacava especialment per tenir una figura estilitzada. I és que en el seu millor moment Maradona feia 1,66 metres i pesava uns 80 kilos, bastant per sobre del que hauria de ser. Això no li va impedir jugar al Barça, al Nàpols, a la selecció argentina i fer alguns dels gols més espectaculars que es recorden.
Anécdota: Resulta que Hugo Gatti un porter tant bó com boques, va veure Maradona per primer cop i va dir: 'Este gordito no va a marcar-me un solo gol'. Com ja podeu suposar, aquella tarda Gatti se'n va anar a casa amb 4 golets de Diego.
Puskas:
Sempre se l'ha inclòs tant a la llista dels millors jugadors de la història com a la dels més gordos. Una anècdota similar a la de Maradona us donarà una idea de qui era aquest home:
En un partit entre Hongria i Anglaterra uns quants jugadors anglesos, durant l'escalfament, van fer bromes sobre la silueta de Puskas. Aquest va fer un partit espectacular. Va marcar dos gols i va fer una assistència amb el que Hongria va humiliar Anglaterra per 5 a 2.
Neil Ruddock:
Jugador del Liverpool entre els anys 1993 a 1998, també va jugar al Tottenham Hotspurs... De Ruddock es diu que un dia al vestidor no va poder posar-se els pantalons de lo gordo que va arribar a estar. El tio, encara avui en dia, s'excusa dient que el jugador que portava aquells pantalons abans d'ell tenia una cintura d' abella, rotllo Kily Minogue.
Micky Quinn:
Va perforar les porteries rivals jugant amb el Portsmouth, Newcastle i Conventry. Estava tant gras que la seva pròpia afició li cantava coses com: 'És gras, és rodó, però val més d' un milió'(és una traducció lliure). També el coneixien com 'El Sumo' per la seva semblança amb la figura d' un típic lluitador de Sumo japonès.
Tot i això, era un paio tant ben parit i tenia tant bon humor que un dia li van llençar un tros de pastís per riure-se'n i el tio... se'l va menjar! Un exemple a seguir pels joves anglesos.
Paul Gascoigne:
Uns anys més tard, Paul Gascoine tant gordo com alcohòlic (bé més alcohòlic que gordo, diria) va imitar Quinn, es va menjar un pastís que li van llençar i a més a més se'n va guardar una mica a les butxaques per després. I sí, en aquells temps els pantalons dels futbolistes duien butxaques. Aquest cocaïnòman era un tio força salat. Té anècdotes per parar un tren com ensenyar una targeta groga a un àrbitre o baixar-li els pantalons a un jugador de l'equip rival quan aquest aixecava la copa de guanyador.
Tot i això la seva trajectòria l'avala. Una copa anglesa, alguns títols menors i 57 partits internacionals amb Anglaterra.
Ronaldo:
Per mi probablement el millor davanter de tots els temps. Que lluny queda la seva estilitzada figura vestida de Blaugrana... Va marxar al futbol italià on, per culpa de les lesions, va haver d' eixamplar el seu perfil. Però el va eixamplar tant que els seus últims dies al Madrid era un gordo en tota regla. Més de 20 kilos de sobres. Uns mesos i unes quantes festes amb transvestits més tard ha tornat al Corinthians, torna a marcar i ja ha guanyat el torneig Brasiler. Una bèstia.
Alberto Márcico:
Aquest argentí va ser una eminència al futbol francès on va jugar la major part de la seva carrera. Jugava al Tolouse i diuen que hauria estat tant bo com Maradona si no fos perquè el paio es fotia 8 pizzes a la setmana i uns 6 litres de gasosa al dia. Això per un jugador de futbol no seria el millor. Tot i això el noi rendia tant bé al camp que li deixaven fer el que volia.
William Foulke:
El nostre número 1 en aquest rànquing. William Foulke va jugar a futbol a la primera dècada del segle 20. Els anglesos no eren molt originals i li deien 'Fatty' (Gordito). Resulta que Fatty feia 2 metres d'alt i va arribar a pesar 164 Kilos!!! I pensareu que un tio així no es pot moure molt. Heu encertat, era porter. Diu la llegenda que un dia es va penjar del travesser de la porteria i el va petar, evidentment. No ho sabrem mai, però el que si sabem és que aquest paio jugava al Sheffield United, va ser el capità del Chelsea i va arribar a jugar a la Selecció Anglesa.
Tot un exemple a seguir pels gordos com jo que no perdem l'esperança de debutar a primera.
Em moriré. Estic supercagat de por. Ja van unes quantes morts per la nova grip (grip A, grip porcina, grip h1c1 o grip r2d2, ja no ho sé...) i em temo que estic en el target de víctimes potencials. Gràcies a Déu, fins on arriba la meva autoconeixença no sóc una dona embarassada, que fins ara era l' objectiu primer d'aquesta cepa malvada, però, ai nois... resulta que ara CAUEN ELS GORDOS! Sí senyor... les últimes víctimes espanyoles de grip han resultat ser 'portadors' d' aquesta malaltia anomenada obesitat mòrbida i jo, companys, em temo que estic a uns chocopanchitos i un entrepà de bacon de ser-ne flamant propietari. Sempre havia volgut ser un Popa Chubby pel glamour que desprèn, aquell saber fer amb la guitarra i la rua de dones que el segueixen allà on va (això últim no és del tot cert...) però, hòstia putíssima, si m' he de morir abans de veure el meu disc als últims llocs del Billboard, passo molt. Ajudint-me. Proposin mètodes 'de aldegasamiento' o ingressint-me 'dinerus' al banc, així podré comprar aquella Les Paul que sempre he volgut abans de morir-me.
Per fi puc dir que he fet alguna cosa a la vida. Potser no és la millor 'cosa', però és meva. Quan tens un fill, encara que sigui un imbècil o més lleig que pegar un pare, el veus com un jove explorador, un geni d'una bellesa hel·lènica. Això és el que em passa amb el meu disc. No és el millor disc de la història. No serà el 'Thriller' empordanès, però m'omple de joia poder-vos dir que crec que, ara sí, he fet alguna cosa decent a la vida. Han estat mesos d'entrebancs, desànims, alegries, ordinadors fosos, coca-cola zero i una napolitana el diumenge a les 8 del matí, afonia... Hi ha el risc que no us agradi el pop-rock i que penseu que no deixo de ser un monyes, i que a més a més canto en castellà (ho sé, una vergonya pel P.I.D... ). Potser també penseu que canto com el cul, que la veu no se sent i que les guitarres estan massa altes... i només tinc una resposta per això: Fes-ho tuu... fes-ho tu, fill de puta! Quan pugui gravar el disc de blues que sempre he desitjat fer ja us avisaré, de moment us haureu de menjar això... si sou colegues. Passeu-vos per www.robertmolina.es i escolteu el single. La web no esta acabada però no puc esperar a penjar el temilla... Us juro que hi ha algo de rock en aquest disc... Una abraçada a tots.
Estic de tornada del festival de Blues de Cazorla (o 'Cazorleans', com a ells els agrada dir-ho). Encara puc notar aquesta olor, barreja de birra, suor i tapas. Sóc un tio de poques paraules així que em limitaré a comentar 3 coses.
1) En Robben Ford, que actualment pesa menys que en Michael Jackson (ara), continua sent un Déu. Potser va ser la única proposta diferent a les altres. No se quants cops es pot arribar a sentir el mateix riff de blues en tres dies, però si torno a sentir un tarara-tará! (vegis 'Walking by myself' de Gary Moore) li fotré un tiro a algú.
2) La Susan Tedeschi (esposa del pesat d'en Dereck Trucks) és una deessa. Canta com els àngels, però a més a més, per tenir més de 40 tacos, està força bona. I el millor de tot. És simpàtica com poques. Em vaig fer fotos amb ella, em vaig fer signar un parell de cds, li vaig suplicar una pua, un company li va oferir la panxa de 'lienzo' i un borratxo no la parava d'incordiar... i ni una mala cara, senyoretes! No com la filla de puta de la 'Rosana' que m'han dit que molt de 'pau al món' però després és un tros de burra que demana Moët Chandon a les 2 del matí a risc de suspendre el concert...
3) Menció especial per a en Ñaco. Un tipus simpàtic i alcohòlic a parts iguals que tocava l'harmònica de collons però alhora no trobava el micro, queia pel terra, apartava al seu company que cantava, agafava la guitarra i no aconseguia rascar un acord... Un geni! O un bastard. Però va ser meravellós...
